Els jardins de la Tamarita estan situats a la plaça Kennedy, a la intersecció del Passeig de Sant Gervasi i l’Av. Tibidabo. Ocupen una part de l’antic torrent conegut com el Frare Blanc i van ser propietat de la família Craywinckel, una família catalana d’origen belga. Posteriorment va ser adquirida per Llorenç Mata, un industrial cotoner adinerat de Barcelona. A la seva mort el seu nebot Alfred Mata Julià es va fer càrrec dels seus negocis així com de la propietat de la finca. Aquest últim va encarregar l’any 1918 la remodelació dels jardins al conegut arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, qui els va reformar i transformar influenciat per l’estil dels jardins francesos de l’època. En el transcurs de la guerra civil, la finca va ser ocupada pel centre de detenció de presos i estant abandonada per la família Mata, va passar a ser de titularitat pública en l’any 1993. Al juny de 1994 es van obrir els seus jardins al públic situant-se la Fundació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.
Aquests jardins van ser un dels primers projectes de Nicolau Rubió i Tudurí, en aquells temps ajudant de Jean Claude Nicolas Forestier, cèlebre arquitecte paisatgista francès que va dissenyar la urbanització de la muntanya de Montjuïc per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Rubió i Tudurí va planejar un jardí de caràcter mediterrani i de clara vocació renaixentista, situant-lo a banda i banda de la casa senyorial projectada per l’arquitecte Melcior Vinyals. Un conegut arquitecte modernista, que va treballar principalment a Terrassa, població de la qual va ser arquitecte municipal.
Arquitectònicament els jardins es divideixen en dos espais diferenciats principalment pel desnivell topogràfic existent. Una zona amb profusió de vegetació i amb una clara intencionalitat paisatgista i l’altra de concepció més renaixentista. És de destacar la font de l’entrada i el teló vegetal que l’envolta, així com el jardí dels quatre continents d’inspiració clàssica en el qual podem contemplar les quatre escultures clàssiques de l’artista Virgili Arias que representen els quatre continents, Àsia, Àfrica, Amèrica i Europa. Una salutació de la inquietud cosmopolita i global d’aquests temps.
Els jardins tenen una clara intenció intimista, pel recolliment i el silenci. Les seves grans masses de vegetació i les seves ombres contribueixen a definir un espai de repòs amb certa atmòsfera poètica. En resum una joia paisatgística que val la pena visitar. Un exemple més d’aquella Barcelona en que la burgesia catalana construïa a la part alta de la ciutat, les seves mansions i jardins d’acord als corrents internacionals i l’esperit del seu temps . Una burgesia culta que en molts casos, a través i gràcies a les arts i a l’arquitectura, s’identificava amb un caràcter diferenciat i arrelat a aquesta terra. Un estil modernista que a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i rellevant, i que especialment a la ciutat de Barcelona, accentua les seves característiques diferencials per raons ideològiques i socioeconòmiques. Indiscutiblement una inquietud imperant en aquests anys i que va contribuir a dissenyar la transformació de Barcelona com una urbs actual, moderna i cosmopolita.
Jaume de Oleza, 04.03.17
Arquitecte