En un extrem del carrer Mandri gairebé tocant amb el Passeig de la Bonanova, podem trobar els jardins de Ca l’Altimira. Uns jardins que pertanyien a la finca propietat del Doctor Josep Altimira, un personatge amb fortuna i segons les cròniques del seu temps , força extravagant. Expliquen que les festes que celebrava en aquesta finca eren molt conegudes en aquella Barcelona de mitjans del segle passat, pel seu caràcter pintoresc. Sembla ser que en els estanys a la finca hi havien sardines, excentricitat que l’obligava a reposar diàriament l’aigua amb aigua de mar. També li agradava inundar la part baixa dels seus jardins perquè una vegada plens d’aigua, els seus convidats poguessin navegar com si d’un gran estany es tractés.
El Doctor Josep Altimira va acabar a la ruïna, llegant les seves propietats a l’ordre de les Missioneres de la Immaculada Concepció, que el van cuidar fins que va morir. Més tard, una part del jardí va ser edificada i no va ser fins els anys 80 que no va pasar a ser de titularitat pública.
Són uns jardins molt poc coneguts amb una gran profusió de diferents espècies de vegetació. Al visitar-los i endinsar-nos pels seus camins, observarem com es dibuixen al llarg del dia diferents ombres conseqüència de la vegetació existent. També podem observar els canvis de tonalitat i color, segons les estacions de l’any. Tot això i conjuntament amb els desnivells del terreny, donen aquest aire de misteri i romanticisme tan representatiu de l’època. Precisament aquests desnivells defineixen camins esglaonats, un pont de pedra i un altre de fusta amb estructura atirantada, aquest últim en la més pura tradició dels ponts dels jardins americans. Tot això contribueix a donar a aquest espai unes perspectives canviants segons on ens trobem.
A la part inferior del jardí, un cop caminem entre la espessa vegetació, ens trobem una petita placeta amb una sala hipòstila que antigament estava coberta de vegetació i arbrat. Una gran sala construïda amb columnes i capitells que denoten el gust per l’ornamentació geomètrica. Una sala que amagava grutes i galeries d’aigua, que antigament el propietari feia navegables per a les delícies dels seus convidats. Són 36 altes columnes que suporten unes voltes de quatre arcs que donen la sensació d’estar en un lloc amb cert aire místic.
Afortunadament, un espai que ens aïlla d’aquesta Barcelona summament accelerada. En resum, uns jardins agradables de visitar, un lloc recòndit de vegetació que ens convida a gaudir d’una tranquil·litat molt necessària en els temps en què vivim.
Jaume de Oleza, 16.12.16
Arquitecte